Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Els estudiants en pràctiques han estat sempre una figura fonamental a les redaccions periodístiques. Molts graduats esperen el moment d’arribar a un mitjà per conèixer i aprendre les rutines de l’ofici. Valoren molt positivament sortir al carrer, investigar i entrar en contacte amb les fonts, però també es lamenten del fet que les pràctiques no siguin remunerades, d’un excés d’hores i tasques o, en l’extrem oposat, de no fer ni aprendre res. Tot i així, coincideixen en la necessitat de cursar-les perquè s’han convertit en una via d’accés per entrar al mercat laboral.
Més de la meitat de les notícies dels diaris espanyols relacionades amb l’islam són islamòfobes. D’aquestes, la pitjor part se l’emporta la imatge de les dones musulmanes, que sovint arriben carregades de prejudicis i estereotips. El problema és que quasi sempre se les presenta partir de la religió i s’obvien totes les seves especificitats, i s’insisteix, un cop rere l’altre, amb el tema recurrent del mocador. Així no es poden mostrar els elements humans que reflecteixen la quotidianitat de totes aquestes dones.
El pes de les dones no para de créixer i el periodisme no n’és una excepció. Als mitjans tradicionals sorgeix la figura de l’editora de gènere –adoptada ja per diverses capçaleres de renom– i entre les publicacions digitals es consoliden aquelles dirigides a dones. Unes iniciatives que són un signe de canvi en les redaccions però, sobretot, en la societat. I, tot plegat, té lloc arran del moviment #MeToo, que va consolidar un corrent, el d’igualtat entre sexes i la del respecte cap a les dones, que ja fa anys que alça la veu.
Ja no es tracta d’incrementar audiència. És qüestió que aquesta pagui per la informació. L’edició 2018 del GEN Summit suposa un punt d’inflexió perquè el debat ja no és tant com atreure lectors o com millorar la relació entre aquests i la publicitat. Ara es parla de murs de pagament, subscripcions personalitzades i micropagaments. El sector comença a ser conscient que el futur passa per fer pagar els lectors. Fins i tot diferents startups estan triomfant amb idees per facilitar la subscripció.
La tecnologia pot ajudar el periodisme, però el que realment és necessari és, precisament, això: periodisme. “No hi ha espai pel que no sigui qualitat”, es va escoltar en la darrera edició del GEN Summit que, més enllà de mostrar els avenços tecnològics en el sector, va reivindicar els valors innats de la professió. Uns valors que han de permetre afrontar el principal repte del periodisme, la pèrdua de la credibilitat. Transparència i qualitat, doncs, són les armes per lluitar contra les fake news i les seves conseqüències.
El GEN Summit 2018 ha estat una oportunitat per conèixer els darrers desenvolupaments tant en aplicacions com en plataformes relacionades amb el periodisme. Des d’algunes aplicacions que faciliten l’accés a dades públiques fins a d’altres que n’automatitzen la visualització, passant per solucions pràctiques per monetitzar continguts. Moltes d’aquestes permeten, a un preu raonable, que redaccions mitjanes i petites tinguin accés a la darrera tecnologia. D’altres, com Charbeat o Dataminr, ja s’han consolidat entre mitjans com Washington Post i The New York Times.
Els debats sobre intel·ligència artificial, machine learning i robots s’imposen al Global Editors Network (GEN) Summit, trobada mundial d’editors que va tenir lloc a Lisboa entre el 30 de maig i l'1 de juny. No només canvien els hàbits de consum de l’audiència, també la manera en què els professionals obtenen la informació i en generen continguts. Els periodistes, però, continuaran tenint un paper central per contextualitzar tot allò que uns algoritmes cada cop més autònoms siguin capaços de produir. De tot això, i de molt més, en va prendre nota capçalera, present al gen. Aquest dossier n’és la crònica.
La popular plataforma de vídeos compleix deu anys de vida i apareix com una opció professional per a alguns periodistes que han après a treballar-hi amb les normes pròpies d’aquest mitjà. La rendibilitat econòmica demana temps i patrocinadors, però alguns casos d’èxit deixen clar que és possible. Aquest reportatge -el millor del Report.cat del segon trimestre- mostra YouTube com un exemple de com estan canviant les coses gràcies a l’entorn digital.
En els temps digitals que corren, la gestió de la marca personal s’ha erigit en un element essencial a l’hora de desenvolupar la carrera professional. En l’àmbit periodístic, el personal branding vinculat sobretot a les xarxes socials afavoreix la visibilitat, l’ocupabilitat i l’especialització del periodista. No en va, una bona marca personal permet, tal com apunten els experts, ser coneguts, reconeguts, recordats i escollits, un procés més que necessari per als especialistes en la comunicació.
La revista La Veu del Carrer, editada per la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), va néixer l’octubre de 1991 per convertir-se en la veu dels barris i dels moviments socials. Un quart de segle després, aquesta capçalera segueix mantenint-ne l’esperit crític i insubornable. El llibre 25 anys de Barcelona a Carrer recull articles i imatges que ressegueixen l’evolució de la revista. També inclou un epíleg d’Andrés Naya, codirector de Carrer i ànima de la publicació des de la fundació, en què repassa el funcionament i les pressions polítiques rebudes. En aquestes pàgines, reproduïm alguns extractes d’aquest epíleg.
El Procés que viu Catalunya ha comportat que l’independentisme sigui una ideologia normalitzada, amb una gran presència als mitjans. No obstant això, als anys setanta i vuitanta no era així, i Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més fecunds de la literatura catalana, va viure-ho en pròpia pell. Era un intel·lectual que incomodava per les idees polítiques i per les crítiques, sense embuts, al poder. Silenciat durant el franquisme, va veure, doncs, com sovint era relegat en democràcia. L’Any Manuel de Pedrolo busca reivindicar-ne la figura i l’obra, igual que aquest reportatge, guardonat com el millor del Report.cat del primer trimestre de l'any.
En temps de velocitat digital, el periodisme cuit “a foc lent” es desdibuixa. L’opinió, els titulars d’impacte i l’hegemonia de les xarxes socials han convertit els professionals de la informació en gestors d’informació molts cops contrastada en les mateixes xarxes. El temps d’ensumar i descobrir veritats al carrer s’ha esfumat. Els temes socials entren en les redaccions quan ja han esclatat en la vida social. Però encara hi ha mitjans de comunicació –alguns pocs de veterans i d’altres de nous– que aposten per un periodisme amb un fort component social.
Quaranta-dos anys després d’entrar per primer cop en una redacció, Júlia Otero és una periodista reconeguda i guardonada, però també és una veu lliure que sovint incomoda per la seva sinceritat. Filla d’emigrants gallecs, va veure de prop la mort quan era adolescent. Tot plegat, una infantesa i una joventut que la convertiren en una persona valenta i decidida. El seu periodisme també va de cara, tot i que s’allunya dels que aposten per la tensió fàcil i el verb agressiu. Ella prefereix escoltar, deixar parlar, fins a trobar una escletxa per on fer aflorar les contradiccions dels entrevistats.
